Viatge a un altre Axis Mundi

La serra dels Ancares des del Cebreiro per damunt dun mar de boira que amaga parles i llogarrets. Els Ancares frontera i frontissa. Són frontissa entre parts d’un país trinxat i frontera que ha deixat a l’altra banda gent sense idioma ni identitat, eiquí falamos chapurrao, parla el mateix que ells parlen que per a ells parlaràs en una llengua altra, encara que no passis per una altra llengua, perquè ells són uns altres, no són d’enlloc, cuando a festa, no vinte e nove de San Xoán, viñan galegos e viñan castellanos, i sobreviuen en un món en extinció, un món que no anirà més enllà dels vells que resisteixen fent foc a terra, a la cuina vella, i que cada matí treuen el cap per la finestra i es criden de casa a casa per veure si segueixen vius, potser només són dos en tot un poble, com a Castañeiras. Una forma de vida estroncada i mai més no transmesa, els fills la coneixen, els néts no la imaginen. Una vida que no era la que preveien quan van créixer. En un prestatge hi ha Nimbos, i un poema ressonarà durant tots aquests dies.

Un paso adiante i outro atrás, Galiza,
i a tea dos teus soños non se move.
A espranza nos teus ollos se esperguiza.
Aran os bois e chove.

No és el vell que viu a casa acompanyat d’algun fill, ni hi ha cap nét que li vagi a buscar la llenya per escalfar-se ara que arriben els freds, hi va ell ranquejant amb el bastó en una mà i el cabàs a l’altra, i no pot explicar històries de quan els llops encara feien por. El trobes assegut davant la seva porta, Levades pistola?, i anys enrere de la broma hi ha la mare i la germana que li van assassinar els policies un matí de la postguerra. Històries d’escapats que anaven d’una banda a l’altra, però ara l’important és que l’eina ja no li funciona. Només les pedres molles i el vent que a la nit arrossega un bidó buit.

Un bruar de navíos moi lonxanos
che estrolla o sono mol como unha uva;
pro tí envólveste en sabas de mil anos
i en sonos volves a escoitar a chuva.

De tant en tant el poble torna a tenir gent i la vella vídua de no fa gaire reviscola i tot plegat li dóna vida. Non traballe tanto, Dorinda, que xa non lle toca, i ella torna a veure la taula plena de gent que ha vingut a mort de porc, fills, cunyades, amics i néts que entremaliegen per la casa, quen me dera ter unha mesada coma esta todos os días, moito me gustaría vervos traballando as miñas terras, que ara són ermots que només recorden al cadastre. I a les converses rastres de les terres que han trepitjat els que seuen al voltant de la taula, traces transoceàniques, catalanes, franceses, les ampolles que baixen i la conversa que puja en un racó de la perifèria de la perifèria, un lloc que ni és de pas i que com més va menys queda perquè només visqui en la memòria de molt pocs.

Traguerán os camiños algún día
a xente que levaron: Deus é o mesmo.
Suco vai, suco vén, Xesús-María!,
e toda cousa ha de pagar seu desmo.

La continuació de les cases dels castros és a les palloças de l’aldea de Piornedo, a mil tres-cents metres. Fa molt de fred i la nevada no trigarà a arribar, una dona nascuda en una palloça va amb un jerseiet i el davantal per sobre, el seu home no s’abriga gaire més. Ja no dormen en aquestes cases de sostre de palla, però hi segueixen fent una certa vida, no lume sábese cuando vai facer aire, e cuando vai xear... i després d’ells la secularització del foc, i les administracions que els volen fer servir de peces de museu perquè no poden entendre que algú entengui la natura, cuando na aldea vai morrer alguén ole a censo, do que botan na igrexa, por onde pases, por cerca, non sabes quen vai ser pero despois pasa, un olido que che vén e non sabes por que.

Desorballando os prados coma sono
o tempo vai de Parga a Pastoriza.
Vaise enterrando, suco a suco, o Outono.
Un paso adiante i outro atrás, Galiza!

A Santa María do Castro una casa tancada i un armari. Un armari amb alguns efectes personals i els barrets d’anar a la fira de Becerreá, que queda allà al fons de tot, són aquelles llums, i és la casa i els barrets de qui va marxar un dia a Veneçuela i va saber dir que aquell era el seu lloc, i van saber-ho fer i l’hi van dur de mort des de ben lluny perquè fos acomiadat allà, al seu eix, amb els seus, els presents i els absents. I l’habitació sempre inquietant i respectada on algú es va llevar la vida fa molts anys amb l’ajut d’una escopeta. És de nit i cruixeixen els taulons quan caminem cap a la porta.

(Poema “Pénelope”, del llibre Nimbos, de Xosé M. Díaz Castro)