Maragall na Serra do Eixo

Dixo ultimamente Marcial Gondar que os labregos andan e os urbanitas pasean. Paseando esta semana, pois, pola Serra do Eixo, esa cadea de montañas da Galiza dividida entre dúas comunidades autónomas, pasou andando, como traída polo vento, unha frase do poeta Joan Maragall que se pode ler nun monolito perto do Montcau, o cume do macizo de Sant Llorenç del Munt: “Jo no sé lo que teniu / que us estimo tant, muntanyes”. Mirando ao redor, con esas palabras na cabeza, víase o teixadal de Casaio, Pena Trevinca, os vales de Valdeorras, os Ancares ao lonxe e diante mesmo as canteiras que feren a terra ata dar coa louxa que dá teito as casas. Esta visión, a visión do alto e das alturas, que é a da grandeza do mundo diante nosa, empurra a contala despois de vela e camiñala. É difícil escribir as cores do teixadal agora na outoniza, vistas coa luz desta primavera do inverno que trae seca e ceo raso, e é difícil pór en letra a chamada da pedra e das árbores, que é a do mar desde os cantís. É o amor-odio da necesidade de contar, l’estira-i-arronsa da palabra escrita: darlle nome ao engado racha a enerxía que vai de nós ata o feitizo; escribir, como se nos conta no blog amigo Invando Vagalumes, “é sempre un exercicio de transcendencia”, e facelo mete medo. Mentres ían e viñan estas ideas todas, unha afortunada sincronía en afortunada compaña fai que nunha libraría apareza o Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols (o filósofo que estaba convencido que os cataláns irían un día polo mundo téndoo todo pago) e que o libro, publicado por primeira vez no 1904, estea prologado por Joan Maragall, ilustre urbanita e defensor da palabra viva. O mesmo que nos acompañou polo roteiro na Serra do Eixo volve agora casualmente para esclarecer unha miguiña estas reflexións sobre o acto de escribir e de facelo no momento xusto, cun exemplo afortunadísimo tamén.

“Poesia és dir bellament les coses; i dir-les bellament és anunciar la visió que un tinga de Déu en elles. Veureu cent vegades una muntanya, i no veureu sinó la seva forma freda, els seus colors (això és verd, això és blau, això és groc) i els seus altres accidents (llum, boira, aigües que hi corren, gent que s’hi està); i totes aquestes vegades, digueu-ne lo que vulgueu, seran coses més o menys útils i encertades, però encara no podeu dir que heu vist la muntanya, lo que se’n diu veure-la; i, en quant a poetes, jo us aconsellaré que serveu un gran silenci davant d’ella, perquè, si obriu la boca amb intent de cant, cometeu un gran sacrilegi, i , de totes aquelles paraules que haureu enllaçat amb exterior simetria i boniquesa, compte en serà demanat a la vostra ànima. Algunes altres vegades, veient la mateixa muntanya, resteu encantats davant d’ella tota plegada, sens reparar gaire, cada u per si, dels seus accidents, però amb gran desig de dir quelcom: llavores no podeu dir que l’heu vista encara, sinó que esteu desposats amb la seva visió, i més que abans heu de guardar-vos d’obrir la boca davant d’ella, perquè, ara que hi esteu desposats, seria el forçar-la pitjor baixesa, i més monstruós el fruit encara. Sapigueu esperar amb desig: ja vindrà l’hora. Ja vindrà l’hora en què, tot plegat i amb gran esgarrifança, vos sentireu posseïts i posseïdors de la muntanya, com si ella i vosaltres fóssiu una mateixa cosa amb una sola ànima (que és Déu), i anireu pels carrers com una muntanya que camina i panteixa, i començareu a dir coses, coses rítmiques i clares (perquè serà el ritme clar de l’Univers que parlarà en vosaltres), coses que són l’essència de la muntanya, que són Déu en ella i en vosaltres (tot u). Llavores podeu dir que heu vist la muntanya i que l’heu dita bellament. I això és poesia; això és, unitat.”

Francesc Pujols. Llibre que conté les poesies d'en Francesc Pujols, amb un pròleg d'en Joan Maragall. Barcelona: Quaderns Crema, 2004. (p. 15)

Les Galícies possibles

La nit de tots sants és també la de moltes Galícies. És la nit del vi del país i l’empanada, de retrobar coneguts i saludar aquesta i l’altre, i comentar la sequera i que aquí, que allà, que tomba que gira, i és un seran i sonen les gaites, les panderetes, les velles que ballen i sembla que no acaba un punt que ja comença l’altre, i el jovent que ha recuperat la tradició abans no se n’anessin els transmissors a l’altre barri, però marcant més els punts, i després arriben les castanyes, i el licor-cafè, que era d’Ourense i ara és a tot arreu, i així fa el gust que fa, i segueixen les cançons i el txascarrastxàs, ballada enmig del feïsmo, un cercle de músics i de gent cantant i tocant al voltant de carabasses, non chas quero, non chas quero, castañas do teu magosto, non chas quero, non chas quero, que me saben a chamosco.

Arriba l’hora de la Galícia dels pubs, de la primera copa d’ampolla amb etiqueta, dels esquelets de paper per les parets i de quatre o cinc disfresses dels que fan Halloween perquè el Samhain és un invent, però es comencen a barrejar les gaites i els tamborils del seran amb les guitarres elèctriques i la bateria de les sessions de música en viu dels que en fan tancada entre parets i dalt d’un escenari, i entre gots de tub i cerveses angleses i televisió amb futbol es fa la festa, i hi ha dues Galícies saltant juntes entre dues tradicions, i per una estona sembla que puguin conviure i alimentar-se i no, que tot torna a ser com era i cadascú amb les seves versions i aquí ja no hi ha res més a fer.

Més tard la nit es fa gin-tònic i s’obre la porta de la Galícia dels setanta i dels vuitanta, i com més va més es mestura la barreja, hi ha vestits i jaquetes texanes, escaquistes, secretàries, camioners i periodistes, i els de les disfresses van de negre i apareixen per aquí, parets empaperades amb cercles de colors pastel i fet i fotut el lloc és ideal, que aquesta música es balla sense ganes i sempre fan alegria els temes de tota la vida, posa-me’n una altra, i belluguen la carcanada els de quaranta i els de vint, els tenyits i els espacarracats, les boles amb miralls, la roba amuntegada als sofàs de pell de lleopard fins que la suor avisa que cal canviar de lloc.

Llums de neó blaves i gerros amb flors a l’entrada, escales cobertes d’estores vermelles, cotxes aparcats de llantes brillants i alerons grocs i vermells, hem canviat de lloc i de Galícia, ara ve la de les samarretes blanques ajustades amb lletres negres en anglès, la dels pantalons per sota la cintura, la gomina, l’arracada amb brillant i les cadenes d’or al coll, tranquila nena, pago yo, la Galícia idèntica a una Catalunya idèntica a qualsevol altre local on tots es moguin com si els haguessin programat, i la música electrònica que a aquestes hores i amb aquestes copes fa que tanquis els ulls i t’hi deixis endur, i els obres i tot va a càmera lenta amb les llums de flaix intermitents, i t’ho passes força bé, i entre tantes mirades seductores de pel·li americana encara hi ha qui se t’acosta i t’explica un conte, una història de cementiris i tombes obertes, de cadàvers que potser ballen a una dimensió paral·lela de la nit, amb tires de carn penjant i cucs sortint dels forats dels ulls, tot això a la Galícia de la perifèria de la ciutat més gran, la que agafa el cotxe que s’engega a la primera entre la boira i arrenca com si fugís d’un tiroteig, la d’abans d’anar a dormir quan surts al carrer i camines cap a casa amb més o menys rectitud, i et fiques al llit després d’assaltar la nevera i de mirar per la finestra quan no queda ni poc ni molt perquè es faci de dia, i així ha passat la nit dels esperits i les castanyes, ara els únics que creuen els carrers són els gats d’aquesta ciutat desordenada, marrameu torra castanyes a la voreta del foc, ja li’n peta una als morros, ja tenim marrameu mort!.

Voltar a Compostela

Saír de Compostela a media tarde, acelerar polas rectas da estrada da Costa da Morte, que soben e baixan cortando os outeiros das terras do Xallas, frear ao ver os merlóns do Castelo de Vimianzo, darlle unha volta ao adarve e sentir vertixe ao ollar polos matacáns da torre da homenaxe, seguir cara ao mar e parar antes na igrexa de Cereixo, sorprenderse nas tumbas ao ver as de dous que morreron en galego, xa se ve o mar, e pola estrada de Cabo Vilán unha muller confírmanos que imos ben para o Cemiterio dos Ingleses, unha muller que foi percebelleira, antes non era como agora, meu filliño, se iamos aos percebes vestidos no primeiro golpe de mar quedábache a roupa pegada ao corpo, había que baixar nus e os mexillóns dos cantís cortábannos nas pernas, paramos o coche e a muller fala, está a contraluz e tápanos do sol que nos trasvira se se move, ide por aquí e chegades direitiños, e aló imos, ata o lugar máis perigoso de toda a Costa da Morte, onde morreron unha noite de novembro de hai case cento vinte anos cento setenta e dous mariñeiros do Serpent, o acoirazado que bateu contra as rochas da Punta do Boi pasando a formar parte das historias e das lendas destas augas. Os corpos foron enterrados a carón do mar que os foi cuspindo, só separando do resto os do capitán e os oficiais, e aínda hoxe alguén lles pon unhas candeas sobre a campa, que prendemos de novo para que non se apague a súa lembranza. Desfacemos o camiño ata Camelle, onde vai escurecendo a noite como escureceron as pedras de Man cando o mar se volveu da cor da morte cos vertidos do Prestige; o alemán morreu, e morre hoxe tamén o seu museo, morre pola neglixencia do concello que puxo unha cancela para impedir o paso e limpar a conciencia e para poder dicir que fixo algunha cousa, morre pola desidia dos que pasan por aí e ollan impasibles ao desastre, morre porque a arte que non se pode apalpar é arte morta, morre porque morreu Man, e é mellor que morra o seu legado antes de aceptar que un home foi quen de vivir a súa propia vida.

Á mañá seguinte as froitas da praza de abastos, os conchos e unha croucha, a parroquia do último forno de pan de leña que queda na cidade, un bo queixo para facer uns pancheos que serán o xantar debaixo dun carballo en Trasalba, antes de entrar á casa de Don Ramón, o pazo que foi refuxio dun exilio interior e casa aberta de tantos inadaptados que creron no futuro deste pobo, e outra vez polos camiños, a capela de Beiro, cunha estrutura que despista, e a cidade das Burgas que se endilga ao pasar unha curva tras da que se abre o val. Un paseo pola Catedral, pola Praza do ferro, pola Rúa da Paz, a casa de Otero Pedrayo e mais de Risco, diante a de Xocas, coas súas necesidades fisiolóxicas reducidas á mínima expresión, e o coche aparcado á par do muro do cemiterio de San Francisco, onde repousa o Patriarca, e marcha atrás, non vén ninguén, e primeira e segunda e cara á estrada, ourelando os Peares e, á fin, unha cama na rúa Otero Pedrayo de Monforte de Lemos, catro paradas nun mesmo día ao redor dun mesmo nome, o eterno retorno, e un libro de Eliade nos andeis da biblioteca na que amenceremos o domingo, antes de ir ás terras do Brollón, pasando pola casa de Cereixa, que nalgunha historia aínda recende a viño novo, despois subir a Rozavales e beber auga da fonte, tomarlle ao Agustín un augardente entre secretarias e mazás, entre paredes grosas de pedra antiga sobre as que se alza hoxe a casa nova, ir ata o Canón do Sil, veludo verde embaixo entre ladeiras tapizadas de viñedos, Torbeo da outra banda da ribeira, e aínda unha paradiña para curiosear polas adegas de Vilachá, casas pechadas nas que ferve o viño, unha muller que sae da nada como sae tanta xente neste país cando pensamos estar sós, e finalmente baixar outra vez ao val, alí onde a estrada se compón, para volver a Compostela pasando polo Alto do Faro, onde escribe Xohán de Requeixo no escritorio que un día caeu da equipaxe dun coche xusto ao pasar por ese punto. Ao ver o Pedroso, antes de entrar xa na cidade, dicimos o último verso daquel poema do poeta mallorquino Bartomeu Fiol, que é universal porque o podemos dicir, só cambiando o nome, á entrada de calquera lugar ao que voltemos.

Anar de safari per Sa Coma,
arrengar ceps a la Colònia,
pentinar arenals per la Marina,

tesar el llenç estès a Aucanada,
córrer pel Barcarès o la Gola
i encara esvalotar Crestatx.

Quin fotral de comeses en dièsel,
diumenge de citröen i camins,
tot per tornar a Ca'n Pastilla.

Bartomeu Fiol
Da antoloxía Tot jo és una exageració

O lume de San Xoán

“Polo San Xoán, a sardiña molla o pan”, e así comezou a noite na praza do cruceiro, coa veciñanza ao redor da cacharela, aínda de día, comendo sardiñas nunha rebanda de pan. Unhas sardiñas gostosas que foron abrindo os estómagos mentres os nenos lanzaban madeiras e cachos de mobles vellos ao lume. Mais nas fogueiras de San Xoán non se queiman só as cousas vellas, senón todo aquilo que dalgunha maneira molesta, que xa hai tempo que nos incomoda cando o vemos aínda que non nos decidamos a tiralo. Cando se prepara a festa, cando se comezan a amorear as cousas que van arder na noite, estase facendo un ritual de purificación colectiva. Ademais, ao facelo conxuntamente coa xente do barrio, parece que nos é máis doado tirar lastre. Logo de prender o lume imos ser unha miguiña máis libres.

Despois cara ás outras prazas, en cada unha hai unha cacharela, e viño, e chourizos, e a xente bebe e come mentres fala cos coñecidos, ou coñece xente con quen falará, e xa cando se achega a media noite todo comeza a ser máis distendido e alguén salta a cacharela. Un detrás do outro, van saltando por riba do lume veces impares, ou xuntos e collidos da man ou de ganchete. Saltar as chamas vainos protexer de males durante todo o ano, e se o facemos da man doutra persoa imos ficar unidos por ese salto na noite de San Xoán. Estamos a queimar cousas vellas e aínda saltamos por riba do lume co que desaparecen. Mesmo hai quen apaña cinza e pinta a cara. Lixarse forma parte tamén destes ritos colectivos. Non pasa nada se nos cae viño na roupa ou se levamos as mans da cor da borralla.

Logo de moitos días de nubes e chuvia, o ceo deixou de estar cuberto e a lúa acompañou a troula e os aturuxos. O día comezou a abrirse camiño cunha claridade que lembraba as palabras dun artigo que publicara no Avui un bo amigo do país galego, Néstor Luján: “Álvaro Cunqueiro, poeta sempre, creia que la matinada de Sant Joan era l’albada miraculosa, el matí més clar, amb la transparència brillant del món tot just rentat rere la nit sensual i màgica. M’agrada que entre nosaltres, tan oblidosos, hàgim sabut conservar aquesta festa. No reneix pas el món cada dia de l’any.”

Viatge a un Axis Mundi

Engeguem per l’asfalt i travessem la Galícia interior. La dels turonets que se segueixen els uns als altres amb la mateixa constància que treballen qui encara els treballen, aquells que no corren més perquè saben que no acabaran la feina que tampoc no van acabar els seus pares, aquells que viuen en cases isolades, una aquí i l’altra allà, com el sèsam a les amanides, puntets de teulades marronoses damunt trossos verds, grocs, terrosos, de tant en tant una veta líquida, com un raig d’oli. Després, sempre cap a llevant, se’ns acosta la serra dels Ancares, allà on les cases han deixat d’espaiar-se i s’apinyen fent poblets que van guanyant alçada, i teulades que va enfosquint la llicorella. Quan encara existien els homes llop la supervivència no hagués estat possible amb els veïns massa allunyats. Deixem ja enrere Galícia i comença a obrir-se pas Castella, i els horitzons sense muntanyes i la Autopista del Sur, i quilòmetres d’Ovidi Montllor dient Coral Romput, i una mica de Pere Quart i tot això, i allò, i així que cau la nit i hi ha estones que no es veu una llum, tret de tant en tant la dels molins dels parcs eòlics, que és vermella i fa pampallugues perquè els aeròfils descuidats no hi topin, sembla que ara ja no se’ls acomet tocant de peus a terra. Van passant ratlles i ratlles a l’asfalt, milers, i en entrar al País Valencià ens aturem allà on la trista batalla i seguim endavant fins que la llengua canvia i també el relleu, i ens endinsem en una serra a uns cent quilòmetres en línia recta de la mar; des del seu cim, en dies clars, es veu Eivissa.

En un vessant de la serra hi ha un Axis Mundi. L’Axis Mundi de l’amic que em fa d’amfitrió. Un poblet de no gaires habitants allargassat i costerut, ric en aigua i en paraules i en flors de tota mena. Per al meu amfitrió, és el centre. Allà on hi ha els ossos dels seus ancestres i les oliveres que van varejar els avis dels besavis dels seus avis.

En arribar-hi, quan el nou dia és encara a hores lluny, després d’aquell fotral de dièsel, convé estirar les cames i fem una passejada pel poble que dorm, per l’assut, pels brolls de les fonts que regalen les aigües al vianant, i seguim el camí i ens apartem una mica del poble i piulen alguns ocells entre la fosca. Mentre caminem em fixo, a l’esquerra, en la silueta del meu amic, que fa passes lleuger i fuma tabac d’embolicar i en canvi els adjectius els busco jo, va amb un jersei fosc amb cremallera i el somriure ample de saber-se a casa, de fons la valleta que pren el nom del poble i més enrere la serra que es retalla en la claror que la lluna plena dóna al cel. Em fa algun gest perquè ho miri i entenc que per a ell allò és l’origen i el final de tots els camins, com les parades terminals dels autobusos de línies regulars. Roda el món i torna al Born. Un Born tant tematitzat com calgui, potser, però Born després de tot. No és aquell pagès que, com diria en Porcel, ho coneix tot i no en sap res, sinó que encara que no ho conegui tant com qui ha crescut allà mateix en sap moltes coses i les explica, i jo agraït i amb una certa enveja sana que me les expliqui i que comparteixi amb mi les coordenades del pern del món.

Un cop al llit, en una casa de la plaça, em vénen al cap uns versos que em semblen escrits per als que no en gastem, d’Axis Mundi. El poeta, contràriament a molts gallecs que saben quin és el seu lloc malgrat ser-ne ben lluny, diu:

“Fasme dar voltas e sabes que eu non viaxo por pracer,
nin polo de voltar á casa,
senón que vou sempre á procura do meu centro,
como os planetas.”

Josep Pla e Álvaro Cunqueiro

O pasado día 23 de abril, Sant Jordi, mentres paseaba por entre as roseiras do meu xardín á procura da rosa máis feituca, chegou o carteiro cunha carta dun moi querido amigo na que lembraba que nese día do ano 81 morrera Josep Pla. A xeito de homenaxe, transcribiunos un texto do autor (de Girona. Un llibre de records) no que este narra as súas impresións ao entrar na vila de Girona, sendo adolescente, procedente do seu Empordà natal. Quixen responder con outro fragmento de Pla, desta vez do libro Direcció Lisboa, no que asistimos a un xantar en Vigo do autor catalán co seu amigo Álvaro Cunqueiro e mais con Torrente Ballester. Aquí vos vai, para lembrardes tamén, uns días despois do día do libro, estes xenios da palabra. [Na foto, Pla, con chapeu, conversando con Cunqueiro]

“Fou en aquesta part marítima de la ciutat de Vigo que el nostre amic Álvaro Cunqueiro ens invità a dinar en un restaurant del qual, per les festes que li feren en arribar, quedà demostrat que era un client comprensiu, intel·ligent i difícil —que és com han de ser els clients en tota societat que s’estimi. El barri, —ja ho vaig dir— és intrincat i ens costà de trobar l’establiment, però finalment trobàrem el seu exterior modest i el seu interior arcaic i magnífic. Cunqueiro aparegué acompanyat de l’escriptor Torrente Ballester, molt intel·ligent, d’aspecte esquifit, amb un nas cònic, enormement discret, professor en no sé quina Universitat dels Estats Units, autor de la cèlebre obra «La saga/fuga de J.B.», que de tan complicada i críptica és una mica difícil d’entendre. L’amic Quintà també hi assistí. Cunqueiro sap una enorme quantitat de coses de Galícia. Coneix molt bé Vigo, perquè fou director del diari de la localitat, «El Faro de Vigo». Cunqueiro és un caseur formidable, no calla mai, la seva amenitat és permanent. Aquests amics menjaren primer els mariscos del país, que Cunqueiro amenitzà parlant dels monestirs de Galícia. N’hi ha molts i bons i la seva erudició flueix sense parar. Us vénen unes ganes de dir: si jo els pogués conèixer! Jo vaig menjar d’entrada un caldo galego, que em semblà molt ben arreglat i més lligat amb els monestirs. [...]
De segon plat, Cunqueiro féu portar uns llenguados fets a la manera del restaurant. Vaig quedar literalment parat. Els peixos eren fresquíssims, grossos, impressionants, i la manera com el restaurant els cuinà, inoblidable. Jo he menjat llenguados a Normandia i a Bretanya i a l’excels restaurant Prunier de París. Diré que els de Vigo els superaven? Per la meva memòria palatal els superaven. Aquests han estat els llenguados millors que he menjat en la meva vida.
Després presentaren productes de la rebosteria del país –la major part dels quals prové de fórmules i de l’experiència dels convents de monges. Torrente Ballester i Cunqueiro entraren en una discussió tècnica d’alguns d’aquests productes. Quina meravella de dialèctica tan matisada i tan concreta! Reportar a quin extrem arribaren aquests amics discutint les qualitats d’aquestes matèries em sembla que fou més gustós que els dolços mateixos. Vaig haver de constatar que els meus coneixements eren d’una precarietat completa.”

Josep Pla. Direcció Lisboa. (p. 380)