És d’aquelles presències que a ulls avesats es fan gallegues tot d’una. Abans se’n sentien força, i ara fins i tot és difícil que algú baixi al carrer amb ganivets, tisores i navalles perquè l’esmolet n’agusi el tall. Ara les coses es llencen quan pensem que ja no valen, o quan deixen d’agradar, i els esmolets han perdut l’ofici. Anaven amb la moto amunt i avall, i eren tan imprescindibles com lliures. Un home i una roda. Una mena de nòmada amb una cigarreta o un caliquenyo a la boca, gairebé arquetípic i potser per això ja no existeix. La llibertat fa nosa, i tal vegada l’hem foragitat perquè era capaç de seguir una altra roda. Un home així, que fa del camí la casa, no encaixava, evidentment, en un matrimoni tradicional...
Afiador andareiro
que corres a terra toda:
non pares no meu portelo
que non quero home con roda.
I solen ser gallecs, de les terres d’Ourense, per bé que a tot arreu en deuen existir. Sempre hi ha hagut un esmolador gallec pels mercats de Barcelona, i és de la Pobra de Trives l’esmolador i paraigüer —o reviratempos!— de la Praça de Abastos de Santiago. Generalment, els esmoladors arreglen també paraigües, perquè la segona activitat per si sola no donaria per viure i cal complementar-la. Fora de Galícia, però, l’arreglament de paraigües encara té menys sentit: si gairebé no se’n fan servir, i els pocs que hi ha s’obren ben poc, serà difícil que s’espatllin, així que la doble funció es va reduir a una de sola, la de trempar les eines de tall.
«Falan en Galicia un afiador e un campesiño; os dous queren ir ó Norte —EE.UU.— mais a viaxe custa moito e os documentos son moitos e non doados de arranxar.
Quants pobles haurà conegut el de la fotografia, abans de fer sonar el xiulet de fusta de boix pels carrers de l’Eixample? Només cal llegir aquesta petita història que recull en Xaquín Lorenzo per fer-nos una idea de com, potser, va arribar fins als carrers de Barcelona.
Pasa o tempo. O campesiño cumpre por fin o seu desexo, xa está no Norte; moito tempo e moito diñeiro lle custou, mais en cabo conseguiuno.
Ó outro día de chegar, sae á rúa, e ós poucos pasos atópase co afiador: saúdos, apretas...
O campesiño conta os seus traballos e apuros para se ver alí e pregúntalle ó afiador:
—E ti, ¿como viñeches?
—¿Eu? ¡Atrás da roda!»
Eduard, que sapigues que recordo la presència del "afiador" també als carrers de Caracas. Els meus pares que tenien la pensió i sempre esmolaven els ganivets amb el "afiador" que per allà passava.
ResponEliminaPer aquí al barri de Montjuïch hi ha vegades que encara passa un amb una vespa blanca.
Recordo que, quan era petit, per la Granadella també hi passava un esmolet sempre, una hora o altra. Assabentava tothom d’ell mateix amb el giric tan característic de l’eina. Uns cops el trobàvem, sortint d’escola, treballant al pla de la vila ―que és com es coneix, entre nosaltres, la plaça major. Laborava silent, atent, amb una cigarreta rebregada a la boca ―i sense foc ni brasa. Si per contra el sentíem de casa estant, la meva àvia deia: «Veges, l’esmolet. No ho sé, què tenim…», volia dir per esmolar. Llavors passava llista mentalment de tots els estris de tall de casa. A dies em feia baixar-l’hi el ganivet del pernil; altres vegades no res, i jo només sortia al balcó per veure’l amb l’amotet i gustar de més a prop els xerrics de la roda. Per aquelles contrades, també n’hi passava molts, d’esmolets gallecs. Eren homes de poques paraules, i no les deien com a vila: veies les veïnes gesticulant més, en adreçar-s’hi. N’hi degué passar, també, d’altres de més autòctons. El silenci definitiu, per a mi, vingué un any que, per Nadal, la parentel•la va regalar a casa un joc de ganivets de totes mides i menes de tall ―vuit o deu, afilats, comptant-hi unes estisores. Anaven amb l’aparatós suport de fusta on tots es tenen i cadascun hi serva un lloc. En un cantó d’aquest suport de fusta hi havia, malgrat llur petitesa, dues moletes acarades ―grises, menudes, callades, eficients. Aquell dia va arribar, per a mi, el silenci definitiu de l’esmolet. «Mira», va dir la meva àvia, «són per passar-hi els ganivets».
ResponElimina