Maragall na Serra do Eixo

Dixo ultimamente Marcial Gondar que os labregos andan e os urbanitas pasean. Paseando esta semana, pois, pola Serra do Eixo, esa cadea de montañas da Galiza dividida entre dúas comunidades autónomas, pasou andando, como traída polo vento, unha frase do poeta Joan Maragall que se pode ler nun monolito perto do Montcau, o cume do macizo de Sant Llorenç del Munt: “Jo no sé lo que teniu / que us estimo tant, muntanyes”. Mirando ao redor, con esas palabras na cabeza, víase o teixadal de Casaio, Pena Trevinca, os vales de Valdeorras, os Ancares ao lonxe e diante mesmo as canteiras que feren a terra ata dar coa louxa que dá teito as casas. Esta visión, a visión do alto e das alturas, que é a da grandeza do mundo diante nosa, empurra a contala despois de vela e camiñala. É difícil escribir as cores do teixadal agora na outoniza, vistas coa luz desta primavera do inverno que trae seca e ceo raso, e é difícil pór en letra a chamada da pedra e das árbores, que é a do mar desde os cantís. É o amor-odio da necesidade de contar, l’estira-i-arronsa da palabra escrita: darlle nome ao engado racha a enerxía que vai de nós ata o feitizo; escribir, como se nos conta no blog amigo Invando Vagalumes, “é sempre un exercicio de transcendencia”, e facelo mete medo. Mentres ían e viñan estas ideas todas, unha afortunada sincronía en afortunada compaña fai que nunha libraría apareza o Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols (o filósofo que estaba convencido que os cataláns irían un día polo mundo téndoo todo pago) e que o libro, publicado por primeira vez no 1904, estea prologado por Joan Maragall, ilustre urbanita e defensor da palabra viva. O mesmo que nos acompañou polo roteiro na Serra do Eixo volve agora casualmente para esclarecer unha miguiña estas reflexións sobre o acto de escribir e de facelo no momento xusto, cun exemplo afortunadísimo tamén.

“Poesia és dir bellament les coses; i dir-les bellament és anunciar la visió que un tinga de Déu en elles. Veureu cent vegades una muntanya, i no veureu sinó la seva forma freda, els seus colors (això és verd, això és blau, això és groc) i els seus altres accidents (llum, boira, aigües que hi corren, gent que s’hi està); i totes aquestes vegades, digueu-ne lo que vulgueu, seran coses més o menys útils i encertades, però encara no podeu dir que heu vist la muntanya, lo que se’n diu veure-la; i, en quant a poetes, jo us aconsellaré que serveu un gran silenci davant d’ella, perquè, si obriu la boca amb intent de cant, cometeu un gran sacrilegi, i , de totes aquelles paraules que haureu enllaçat amb exterior simetria i boniquesa, compte en serà demanat a la vostra ànima. Algunes altres vegades, veient la mateixa muntanya, resteu encantats davant d’ella tota plegada, sens reparar gaire, cada u per si, dels seus accidents, però amb gran desig de dir quelcom: llavores no podeu dir que l’heu vista encara, sinó que esteu desposats amb la seva visió, i més que abans heu de guardar-vos d’obrir la boca davant d’ella, perquè, ara que hi esteu desposats, seria el forçar-la pitjor baixesa, i més monstruós el fruit encara. Sapigueu esperar amb desig: ja vindrà l’hora. Ja vindrà l’hora en què, tot plegat i amb gran esgarrifança, vos sentireu posseïts i posseïdors de la muntanya, com si ella i vosaltres fóssiu una mateixa cosa amb una sola ànima (que és Déu), i anireu pels carrers com una muntanya que camina i panteixa, i començareu a dir coses, coses rítmiques i clares (perquè serà el ritme clar de l’Univers que parlarà en vosaltres), coses que són l’essència de la muntanya, que són Déu en ella i en vosaltres (tot u). Llavores podeu dir que heu vist la muntanya i que l’heu dita bellament. I això és poesia; això és, unitat.”

Francesc Pujols. Llibre que conté les poesies d'en Francesc Pujols, amb un pròleg d'en Joan Maragall. Barcelona: Quaderns Crema, 2004. (p. 15)

Les Galícies possibles

La nit de tots sants és també la de moltes Galícies. És la nit del vi del país i l’empanada, de retrobar coneguts i saludar aquesta i l’altre, i comentar la sequera i que aquí, que allà, que tomba que gira, i és un seran i sonen les gaites, les panderetes, les velles que ballen i sembla que no acaba un punt que ja comença l’altre, i el jovent que ha recuperat la tradició abans no se n’anessin els transmissors a l’altre barri, però marcant més els punts, i després arriben les castanyes, i el licor-cafè, que era d’Ourense i ara és a tot arreu, i així fa el gust que fa, i segueixen les cançons i el txascarrastxàs, ballada enmig del feïsmo, un cercle de músics i de gent cantant i tocant al voltant de carabasses, non chas quero, non chas quero, castañas do teu magosto, non chas quero, non chas quero, que me saben a chamosco.

Arriba l’hora de la Galícia dels pubs, de la primera copa d’ampolla amb etiqueta, dels esquelets de paper per les parets i de quatre o cinc disfresses dels que fan Halloween perquè el Samhain és un invent, però es comencen a barrejar les gaites i els tamborils del seran amb les guitarres elèctriques i la bateria de les sessions de música en viu dels que en fan tancada entre parets i dalt d’un escenari, i entre gots de tub i cerveses angleses i televisió amb futbol es fa la festa, i hi ha dues Galícies saltant juntes entre dues tradicions, i per una estona sembla que puguin conviure i alimentar-se i no, que tot torna a ser com era i cadascú amb les seves versions i aquí ja no hi ha res més a fer.

Més tard la nit es fa gin-tònic i s’obre la porta de la Galícia dels setanta i dels vuitanta, i com més va més es mestura la barreja, hi ha vestits i jaquetes texanes, escaquistes, secretàries, camioners i periodistes, i els de les disfresses van de negre i apareixen per aquí, parets empaperades amb cercles de colors pastel i fet i fotut el lloc és ideal, que aquesta música es balla sense ganes i sempre fan alegria els temes de tota la vida, posa-me’n una altra, i belluguen la carcanada els de quaranta i els de vint, els tenyits i els espacarracats, les boles amb miralls, la roba amuntegada als sofàs de pell de lleopard fins que la suor avisa que cal canviar de lloc.

Llums de neó blaves i gerros amb flors a l’entrada, escales cobertes d’estores vermelles, cotxes aparcats de llantes brillants i alerons grocs i vermells, hem canviat de lloc i de Galícia, ara ve la de les samarretes blanques ajustades amb lletres negres en anglès, la dels pantalons per sota la cintura, la gomina, l’arracada amb brillant i les cadenes d’or al coll, tranquila nena, pago yo, la Galícia idèntica a una Catalunya idèntica a qualsevol altre local on tots es moguin com si els haguessin programat, i la música electrònica que a aquestes hores i amb aquestes copes fa que tanquis els ulls i t’hi deixis endur, i els obres i tot va a càmera lenta amb les llums de flaix intermitents, i t’ho passes força bé, i entre tantes mirades seductores de pel·li americana encara hi ha qui se t’acosta i t’explica un conte, una història de cementiris i tombes obertes, de cadàvers que potser ballen a una dimensió paral·lela de la nit, amb tires de carn penjant i cucs sortint dels forats dels ulls, tot això a la Galícia de la perifèria de la ciutat més gran, la que agafa el cotxe que s’engega a la primera entre la boira i arrenca com si fugís d’un tiroteig, la d’abans d’anar a dormir quan surts al carrer i camines cap a casa amb més o menys rectitud, i et fiques al llit després d’assaltar la nevera i de mirar per la finestra quan no queda ni poc ni molt perquè es faci de dia, i així ha passat la nit dels esperits i les castanyes, ara els únics que creuen els carrers són els gats d’aquesta ciutat desordenada, marrameu torra castanyes a la voreta del foc, ja li’n peta una als morros, ja tenim marrameu mort!.