Viatge a un Axis Mundi

Engeguem per l’asfalt i travessem la Galícia interior. La dels turonets que se segueixen els uns als altres amb la mateixa constància que treballen qui encara els treballen, aquells que no corren més perquè saben que no acabaran la feina que tampoc no van acabar els seus pares, aquells que viuen en cases isolades, una aquí i l’altra allà, com el sèsam a les amanides, puntets de teulades marronoses damunt trossos verds, grocs, terrosos, de tant en tant una veta líquida, com un raig d’oli. Després, sempre cap a llevant, se’ns acosta la serra dels Ancares, allà on les cases han deixat d’espaiar-se i s’apinyen fent poblets que van guanyant alçada, i teulades que va enfosquint la llicorella. Quan encara existien els homes llop la supervivència no hagués estat possible amb els veïns massa allunyats. Deixem ja enrere Galícia i comença a obrir-se pas Castella, i els horitzons sense muntanyes i la Autopista del Sur, i quilòmetres d’Ovidi Montllor dient Coral Romput, i una mica de Pere Quart i tot això, i allò, i així que cau la nit i hi ha estones que no es veu una llum, tret de tant en tant la dels molins dels parcs eòlics, que és vermella i fa pampallugues perquè els aeròfils descuidats no hi topin, sembla que ara ja no se’ls acomet tocant de peus a terra. Van passant ratlles i ratlles a l’asfalt, milers, i en entrar al País Valencià ens aturem allà on la trista batalla i seguim endavant fins que la llengua canvia i també el relleu, i ens endinsem en una serra a uns cent quilòmetres en línia recta de la mar; des del seu cim, en dies clars, es veu Eivissa.

En un vessant de la serra hi ha un Axis Mundi. L’Axis Mundi de l’amic que em fa d’amfitrió. Un poblet de no gaires habitants allargassat i costerut, ric en aigua i en paraules i en flors de tota mena. Per al meu amfitrió, és el centre. Allà on hi ha els ossos dels seus ancestres i les oliveres que van varejar els avis dels besavis dels seus avis.

En arribar-hi, quan el nou dia és encara a hores lluny, després d’aquell fotral de dièsel, convé estirar les cames i fem una passejada pel poble que dorm, per l’assut, pels brolls de les fonts que regalen les aigües al vianant, i seguim el camí i ens apartem una mica del poble i piulen alguns ocells entre la fosca. Mentre caminem em fixo, a l’esquerra, en la silueta del meu amic, que fa passes lleuger i fuma tabac d’embolicar i en canvi els adjectius els busco jo, va amb un jersei fosc amb cremallera i el somriure ample de saber-se a casa, de fons la valleta que pren el nom del poble i més enrere la serra que es retalla en la claror que la lluna plena dóna al cel. Em fa algun gest perquè ho miri i entenc que per a ell allò és l’origen i el final de tots els camins, com les parades terminals dels autobusos de línies regulars. Roda el món i torna al Born. Un Born tant tematitzat com calgui, potser, però Born després de tot. No és aquell pagès que, com diria en Porcel, ho coneix tot i no en sap res, sinó que encara que no ho conegui tant com qui ha crescut allà mateix en sap moltes coses i les explica, i jo agraït i amb una certa enveja sana que me les expliqui i que comparteixi amb mi les coordenades del pern del món.

Un cop al llit, en una casa de la plaça, em vénen al cap uns versos que em semblen escrits per als que no en gastem, d’Axis Mundi. El poeta, contràriament a molts gallecs que saben quin és el seu lloc malgrat ser-ne ben lluny, diu:

“Fasme dar voltas e sabes que eu non viaxo por pracer,
nin polo de voltar á casa,
senón que vou sempre á procura do meu centro,
como os planetas.”

Josep Pla e Álvaro Cunqueiro

O pasado día 23 de abril, Sant Jordi, mentres paseaba por entre as roseiras do meu xardín á procura da rosa máis feituca, chegou o carteiro cunha carta dun moi querido amigo na que lembraba que nese día do ano 81 morrera Josep Pla. A xeito de homenaxe, transcribiunos un texto do autor (de Girona. Un llibre de records) no que este narra as súas impresións ao entrar na vila de Girona, sendo adolescente, procedente do seu Empordà natal. Quixen responder con outro fragmento de Pla, desta vez do libro Direcció Lisboa, no que asistimos a un xantar en Vigo do autor catalán co seu amigo Álvaro Cunqueiro e mais con Torrente Ballester. Aquí vos vai, para lembrardes tamén, uns días despois do día do libro, estes xenios da palabra. [Na foto, Pla, con chapeu, conversando con Cunqueiro]

“Fou en aquesta part marítima de la ciutat de Vigo que el nostre amic Álvaro Cunqueiro ens invità a dinar en un restaurant del qual, per les festes que li feren en arribar, quedà demostrat que era un client comprensiu, intel·ligent i difícil —que és com han de ser els clients en tota societat que s’estimi. El barri, —ja ho vaig dir— és intrincat i ens costà de trobar l’establiment, però finalment trobàrem el seu exterior modest i el seu interior arcaic i magnífic. Cunqueiro aparegué acompanyat de l’escriptor Torrente Ballester, molt intel·ligent, d’aspecte esquifit, amb un nas cònic, enormement discret, professor en no sé quina Universitat dels Estats Units, autor de la cèlebre obra «La saga/fuga de J.B.», que de tan complicada i críptica és una mica difícil d’entendre. L’amic Quintà també hi assistí. Cunqueiro sap una enorme quantitat de coses de Galícia. Coneix molt bé Vigo, perquè fou director del diari de la localitat, «El Faro de Vigo». Cunqueiro és un caseur formidable, no calla mai, la seva amenitat és permanent. Aquests amics menjaren primer els mariscos del país, que Cunqueiro amenitzà parlant dels monestirs de Galícia. N’hi ha molts i bons i la seva erudició flueix sense parar. Us vénen unes ganes de dir: si jo els pogués conèixer! Jo vaig menjar d’entrada un caldo galego, que em semblà molt ben arreglat i més lligat amb els monestirs. [...]
De segon plat, Cunqueiro féu portar uns llenguados fets a la manera del restaurant. Vaig quedar literalment parat. Els peixos eren fresquíssims, grossos, impressionants, i la manera com el restaurant els cuinà, inoblidable. Jo he menjat llenguados a Normandia i a Bretanya i a l’excels restaurant Prunier de París. Diré que els de Vigo els superaven? Per la meva memòria palatal els superaven. Aquests han estat els llenguados millors que he menjat en la meva vida.
Després presentaren productes de la rebosteria del país –la major part dels quals prové de fórmules i de l’experiència dels convents de monges. Torrente Ballester i Cunqueiro entraren en una discussió tècnica d’alguns d’aquests productes. Quina meravella de dialèctica tan matisada i tan concreta! Reportar a quin extrem arribaren aquests amics discutint les qualitats d’aquestes matèries em sembla que fou més gustós que els dolços mateixos. Vaig haver de constatar que els meus coneixements eren d’una precarietat completa.”

Josep Pla. Direcció Lisboa. (p. 380)