Un altre viatge, gent nova i gent vella que seran nous i vells amics, i un altre lloc, aquest al sud i no al nord, no és aquella ria sense horitzó que ens acollia fugitius de tot durant uns dies, on els colors de la posta de sol venien per dins les aigües per negar-ho tot, ara hi ha mar obert, i al principi ens desubica, gairebé neguem que aquí també es pugui estar bé, coses de la por al canvi.
Abans de dormir, però, surts al balcó i veus els fars de les Cies, i el de Cabo Home, i el que deu ser de l’illa d’Ons, i penses que fa anys era des de Cabo Home que veies com els fars de les illes s’encenien, un vespre que miraves el ponent amb un amic que és qui t’ha dut avui fins a l’altra banda, abans només una taca grisa a l’horitzó que ni recordaves haver vist i ara ets aquí, i comences a sentir-te diferent. Tres llampades cada dotze segons, una cada quatre, i un vaixell entrant a la ria que deu ser un dels que sempre vetllen en la nit, i potser si que podràs aclucar els ulls, i tindràs cada dia de fons el bramoleig del mar que en algun moment et du al cap la fàbrica de vidre que hi havia davant de casa i que feia una remor contínua, com de manxa, les nits d’estiu amb la finestra oberta.
L’endemà arriba la resta del grup, moltes cares noves i algunes de retrobades que seran riures, cues a l’hora de dinar, i sobretot seran moltes veus, acudits, sorra de la platja als peus i l’experiència global del solpor que és en va retratar-la, no podem endur-nos l’aire a la cara, ni la marea com puja, ni l’olor salabrosa ni els núvols a cada alenada un de nou, ni la companya de més viatges que també el mira i és feliç, ni els crits dels que corren per la platja —levan o sol debaixo dos zapatos—, ni les illes que semblaran més a prop quan tornem d’haver-hi llegit Manuel Antonio sota uns pins, com ho semblarà Monteferro el proper cop a Cabo Home, i la Serra da Groba que és un cavall renillant entre cavalls dins la tomada.
Hi haurà una nit als petròglifs de l’outeiro dos Lameiros, on encara ressona l’esperanto que s’ensenyava ben a prop fins que una bala dels feixistes se n’endugué la veu, i la del germà, i la de la minyona que els havia amagat, i la de nou més que havien comès el crim de voler un futur per a una terra, però avui hi ha les creus en vermell en un revolt vora del mar per on podem passar amb el cap ben alt, creus que ningú no sap com han aparegut any rere any, vides gravades a la història com els cercles dins els cercles a la pedra des de fa quatre mil anys, com les pintades dels catalans empresonats al monestir d’Oia, avui abandonat, com retícules que de tant en tant es descobreixen amb tot de gent interessant a cada quadradet, la gent del Val Miñor que és allà i que ara en mirar el mapa fa que la vista se’n vagi cap al sud.
I la llum del sud a poques hores de marxar, les colors de l’aigua que ara tornen a sorprendre i no són les mateixes de fa quatre dies quan algú feia Tai-Chi a la platja sentint el pes de cada gra de sorra a l’ànima, però tot i així cap a l’enfront amb la mort de bracet, i abans de marxar miraràs el 
mar com si els teus ulls poguessin ser els seus per uns segons, i alhora penses en ulls que t’hagués agradat que hi fossin i que haguessis volgut mirar tots aquests dies, i que voldries tenir davant per davant amb un cel a cada mà, i ser com aquesta llum que ho omple tot i que t’emplena perquè puguis marxar amb els versos de Manuel Antonio, que celebrareu amb copes durant uns dies perquè no voleu que això s’acabi ni voleu tocar de peus a terra, enchéronnos o vaso / con toda a auga do Mar / pra compor un cocktail de horizontes. I, amb la ressaca, pel camí de tornada, fomos ficando sós / o Mar o barco e mais nós.
