Os días de Beluso

Atrás ficaron os días de encontros matutinos polo corredor da casa, tan curvo, cando o día comezaba almorzando xuntos con vistas á Catedral. Despois aínda había tempo de volver un cachiño á cama e ir pensando durante un par de horiñas, illados no mundo interior, nas cousas curvas que realmente importan. Cousas curvas como os queixos, como as casas dos castros, como os figos de Salvadur e o pendello da casa de Cereixa.

Foron curvos os días de Beluso, cando a felicidade viaxaba en Sistem Porsche polo Morrazo, á procura de augas nidias e de mexillóns nas rochas, días de albariño e gaivotas nos cabelos da Janinne, e noites nas que o motor da bomba da auga facía baixar a intensidade da luz e acompañaba a tirada do I-Ching, e aparecía a grandeza con fósforos no chan, tres mistos grafando unha mudanza ao azar na preamar da ría.

Son curvas as rodas da bici de ir ao instituto, e a bisbarra monfortina vista desde o castelo despois dun xabarín con castañas e dunha mousse de iogur grego. Foi curvo o antroido e os antefaces, as regueifas no coche, o pracer das etimoloxías e do cláxon pola estrada, e son curvas as liñas horizontais dos camiños e das cousas que pasan e nos pasan.

Agora, porén, o son do espertador é recto cando te separa do corpo quente da amante, é recta a ducha da mañá e a tertulia radiofónica, son rectas as oito horas e o café con leite do tempo para tomalo axiña e non demorarse moito na improdutividade. Poucas cousas fan ceder a rectitude, case subversión de ler poesía no vagón, o son do viño caíndo na copa e os amigos arrodeando a mesa, o fume e a conversa, algun recital e as noites nas que a cama devén unha burbulla chea de contos, linguas polas curvas e risadas.

E pensando en todo isto cadra unha destas mesas curvas con amigos e un cuarto con algúns libros de Cunqueiro, entre eles La cocina cristiana de Occidente. Entre polos que xa non engordan co ritmo virxiliano e bechameis de Bretaña hai un fragmento que transporta a mesa e a cadeira ata os días de Beluso: “Punto y aparte para la península del Morrazo, no porque allí bebamos vinos ilustres, sino porque allí bebí, mano a mano, con…”. E precisamente velaí a lembranza do viño no Morrazo, non pola súa calidade, senón pola compaña, persoa curva coa que xa non se contan cos dedos das mans as boas mesas compartidas, e coa que, dous días despois da aparición do libro, se brindou con albariño novamente.

Viatge a un altre Axis Mundi

La serra dels Ancares des del Cebreiro per damunt dun mar de boira que amaga parles i llogarrets. Els Ancares frontera i frontissa. Són frontissa entre parts d’un país trinxat i frontera que ha deixat a l’altra banda gent sense idioma ni identitat, eiquí falamos chapurrao, parla el mateix que ells parlen que per a ells parlaràs en una llengua altra, encara que no passis per una altra llengua, perquè ells són uns altres, no són d’enlloc, cuando a festa, no vinte e nove de San Xoán, viñan galegos e viñan castellanos, i sobreviuen en un món en extinció, un món que no anirà més enllà dels vells que resisteixen fent foc a terra, a la cuina vella, i que cada matí treuen el cap per la finestra i es criden de casa a casa per veure si segueixen vius, potser només són dos en tot un poble, com a Castañeiras. Una forma de vida estroncada i mai més no transmesa, els fills la coneixen, els néts no la imaginen. Una vida que no era la que preveien quan van créixer. En un prestatge hi ha Nimbos, i un poema ressonarà durant tots aquests dies.

Un paso adiante i outro atrás, Galiza,
i a tea dos teus soños non se move.
A espranza nos teus ollos se esperguiza.
Aran os bois e chove.

No és el vell que viu a casa acompanyat d’algun fill, ni hi ha cap nét que li vagi a buscar la llenya per escalfar-se ara que arriben els freds, hi va ell ranquejant amb el bastó en una mà i el cabàs a l’altra, i no pot explicar històries de quan els llops encara feien por. El trobes assegut davant la seva porta, Levades pistola?, i anys enrere de la broma hi ha la mare i la germana que li van assassinar els policies un matí de la postguerra. Històries d’escapats que anaven d’una banda a l’altra, però ara l’important és que l’eina ja no li funciona. Només les pedres molles i el vent que a la nit arrossega un bidó buit.

Un bruar de navíos moi lonxanos
che estrolla o sono mol como unha uva;
pro tí envólveste en sabas de mil anos
i en sonos volves a escoitar a chuva.

De tant en tant el poble torna a tenir gent i la vella vídua de no fa gaire reviscola i tot plegat li dóna vida. Non traballe tanto, Dorinda, que xa non lle toca, i ella torna a veure la taula plena de gent que ha vingut a mort de porc, fills, cunyades, amics i néts que entremaliegen per la casa, quen me dera ter unha mesada coma esta todos os días, moito me gustaría vervos traballando as miñas terras, que ara són ermots que només recorden al cadastre. I a les converses rastres de les terres que han trepitjat els que seuen al voltant de la taula, traces transoceàniques, catalanes, franceses, les ampolles que baixen i la conversa que puja en un racó de la perifèria de la perifèria, un lloc que ni és de pas i que com més va menys queda perquè només visqui en la memòria de molt pocs.

Traguerán os camiños algún día
a xente que levaron: Deus é o mesmo.
Suco vai, suco vén, Xesús-María!,
e toda cousa ha de pagar seu desmo.

La continuació de les cases dels castros és a les palloças de l’aldea de Piornedo, a mil tres-cents metres. Fa molt de fred i la nevada no trigarà a arribar, una dona nascuda en una palloça va amb un jerseiet i el davantal per sobre, el seu home no s’abriga gaire més. Ja no dormen en aquestes cases de sostre de palla, però hi segueixen fent una certa vida, no lume sábese cuando vai facer aire, e cuando vai xear... i després d’ells la secularització del foc, i les administracions que els volen fer servir de peces de museu perquè no poden entendre que algú entengui la natura, cuando na aldea vai morrer alguén ole a censo, do que botan na igrexa, por onde pases, por cerca, non sabes quen vai ser pero despois pasa, un olido que che vén e non sabes por que.

Desorballando os prados coma sono
o tempo vai de Parga a Pastoriza.
Vaise enterrando, suco a suco, o Outono.
Un paso adiante i outro atrás, Galiza!

A Santa María do Castro una casa tancada i un armari. Un armari amb alguns efectes personals i els barrets d’anar a la fira de Becerreá, que queda allà al fons de tot, són aquelles llums, i és la casa i els barrets de qui va marxar un dia a Veneçuela i va saber dir que aquell era el seu lloc, i van saber-ho fer i l’hi van dur de mort des de ben lluny perquè fos acomiadat allà, al seu eix, amb els seus, els presents i els absents. I l’habitació sempre inquietant i respectada on algú es va llevar la vida fa molts anys amb l’ajut d’una escopeta. És de nit i cruixeixen els taulons quan caminem cap a la porta.

(Poema “Pénelope”, del llibre Nimbos, de Xosé M. Díaz Castro)

Per on roden les rodes dels esmolets?

És d’aquelles presències que a ulls avesats es fan gallegues tot d’una. Abans se’n sentien força, i ara fins i tot és difícil que algú baixi al carrer amb ganivets, tisores i navalles perquè l’esmolet n’agusi el tall. Ara les coses es llencen quan pensem que ja no valen, o quan deixen d’agradar, i els esmolets han perdut l’ofici. Anaven amb la moto amunt i avall, i eren tan imprescindibles com lliures. Un home i una roda. Una mena de nòmada amb una cigarreta o un caliquenyo a la boca, gairebé arquetípic i potser per això ja no existeix. La llibertat fa nosa, i tal vegada l’hem foragitat perquè era capaç de seguir una altra roda. Un home així, que fa del camí la casa, no encaixava, evidentment, en un matrimoni tradicional...

Afiador andareiro
que corres a terra toda:
non pares no meu portelo
que non quero home con roda.

I solen ser gallecs, de les terres d’Ourense, per bé que a tot arreu en deuen existir. Sempre hi ha hagut un esmolador gallec pels mercats de Barcelona, i és de la Pobra de Trives l’esmolador i paraigüer —o reviratempos!— de la Praça de Abastos de Santiago. Generalment, els esmoladors arreglen també paraigües, perquè la segona activitat per si sola no donaria per viure i cal complementar-la. Fora de Galícia, però, l’arreglament de paraigües encara té menys sentit: si gairebé no se’n fan servir, i els pocs que hi ha s’obren ben poc, serà difícil que s’espatllin, així que la doble funció es va reduir a una de sola, la de trempar les eines de tall.

Quants pobles haurà conegut el de la fotografia, abans de fer sonar el xiulet de fusta de boix pels carrers de l’Eixample? Només cal llegir aquesta petita història que recull en Xaquín Lorenzo per fer-nos una idea de com, potser, va arribar fins als carrers de Barcelona.

«Falan en Galicia un afiador e un campesiño; os dous queren ir ó Norte —EE.UU.— mais a viaxe custa moito e os documentos son moitos e non doados de arranxar.
Pasa o tempo. O campesiño cumpre por fin o seu desexo, xa está no Norte; moito tempo e moito diñeiro lle custou, mais en cabo conseguiuno.
Ó outro día de chegar, sae á rúa, e ós poucos pasos atópase co afiador: saúdos, apretas...
O campesiño conta os seus traballos e apuros para se ver alí e pregúntalle ó afiador:
—E ti, ¿como viñeches?
—¿Eu? ¡Atrás da roda!»

Xaquín Lorenzo. Os oficios. (Afiadores)

Els camins de les flors i les patates

Fa temps vau poder veure la fotografia de la flor groga amb una nota que deia: “La llavor d'aquesta flor fou collida als Pirineus; després de regar-la durant tot l'hivern, s'ha obert a Galícia”.

La fotografia d’ara és d’una patatera nascuda d’una patata gallega. La teulada és d’una casa del Maresme, davant del mediterrani. Tot és anar regant...