Les Galícies possibles

La nit de tots sants és també la de moltes Galícies. És la nit del vi del país i l’empanada, de retrobar coneguts i saludar aquesta i l’altre, i comentar la sequera i que aquí, que allà, que tomba que gira, i és un seran i sonen les gaites, les panderetes, les velles que ballen i sembla que no acaba un punt que ja comença l’altre, i el jovent que ha recuperat la tradició abans no se n’anessin els transmissors a l’altre barri, però marcant més els punts, i després arriben les castanyes, i el licor-cafè, que era d’Ourense i ara és a tot arreu, i així fa el gust que fa, i segueixen les cançons i el txascarrastxàs, ballada enmig del feïsmo, un cercle de músics i de gent cantant i tocant al voltant de carabasses, non chas quero, non chas quero, castañas do teu magosto, non chas quero, non chas quero, que me saben a chamosco.

Arriba l’hora de la Galícia dels pubs, de la primera copa d’ampolla amb etiqueta, dels esquelets de paper per les parets i de quatre o cinc disfresses dels que fan Halloween perquè el Samhain és un invent, però es comencen a barrejar les gaites i els tamborils del seran amb les guitarres elèctriques i la bateria de les sessions de música en viu dels que en fan tancada entre parets i dalt d’un escenari, i entre gots de tub i cerveses angleses i televisió amb futbol es fa la festa, i hi ha dues Galícies saltant juntes entre dues tradicions, i per una estona sembla que puguin conviure i alimentar-se i no, que tot torna a ser com era i cadascú amb les seves versions i aquí ja no hi ha res més a fer.

Més tard la nit es fa gin-tònic i s’obre la porta de la Galícia dels setanta i dels vuitanta, i com més va més es mestura la barreja, hi ha vestits i jaquetes texanes, escaquistes, secretàries, camioners i periodistes, i els de les disfresses van de negre i apareixen per aquí, parets empaperades amb cercles de colors pastel i fet i fotut el lloc és ideal, que aquesta música es balla sense ganes i sempre fan alegria els temes de tota la vida, posa-me’n una altra, i belluguen la carcanada els de quaranta i els de vint, els tenyits i els espacarracats, les boles amb miralls, la roba amuntegada als sofàs de pell de lleopard fins que la suor avisa que cal canviar de lloc.

Llums de neó blaves i gerros amb flors a l’entrada, escales cobertes d’estores vermelles, cotxes aparcats de llantes brillants i alerons grocs i vermells, hem canviat de lloc i de Galícia, ara ve la de les samarretes blanques ajustades amb lletres negres en anglès, la dels pantalons per sota la cintura, la gomina, l’arracada amb brillant i les cadenes d’or al coll, tranquila nena, pago yo, la Galícia idèntica a una Catalunya idèntica a qualsevol altre local on tots es moguin com si els haguessin programat, i la música electrònica que a aquestes hores i amb aquestes copes fa que tanquis els ulls i t’hi deixis endur, i els obres i tot va a càmera lenta amb les llums de flaix intermitents, i t’ho passes força bé, i entre tantes mirades seductores de pel·li americana encara hi ha qui se t’acosta i t’explica un conte, una història de cementiris i tombes obertes, de cadàvers que potser ballen a una dimensió paral·lela de la nit, amb tires de carn penjant i cucs sortint dels forats dels ulls, tot això a la Galícia de la perifèria de la ciutat més gran, la que agafa el cotxe que s’engega a la primera entre la boira i arrenca com si fugís d’un tiroteig, la d’abans d’anar a dormir quan surts al carrer i camines cap a casa amb més o menys rectitud, i et fiques al llit després d’assaltar la nevera i de mirar per la finestra quan no queda ni poc ni molt perquè es faci de dia, i així ha passat la nit dels esperits i les castanyes, ara els únics que creuen els carrers són els gats d’aquesta ciutat desordenada, marrameu torra castanyes a la voreta del foc, ja li’n peta una als morros, ja tenim marrameu mort!.