dimarts, 1 de maig del 2007

Josep Pla e Álvaro Cunqueiro

O pasado día 23 de abril, Sant Jordi, mentres paseaba por entre as roseiras do meu xardín á procura da rosa máis feituca, chegou o carteiro cunha carta dun moi querido amigo na que lembraba que nese día do ano 81 morrera Josep Pla. A xeito de homenaxe, transcribiunos un texto do autor (de Girona. Un llibre de records) no que este narra as súas impresións ao entrar na vila de Girona, sendo adolescente, procedente do seu Empordà natal. Quixen responder con outro fragmento de Pla, desta vez do libro Direcció Lisboa, no que asistimos a un xantar en Vigo do autor catalán co seu amigo Álvaro Cunqueiro e mais con Torrente Ballester. Aquí vos vai, para lembrardes tamén, uns días despois do día do libro, estes xenios da palabra. [Na foto, Pla, con chapeu, conversando con Cunqueiro]

“Fou en aquesta part marítima de la ciutat de Vigo que el nostre amic Álvaro Cunqueiro ens invità a dinar en un restaurant del qual, per les festes que li feren en arribar, quedà demostrat que era un client comprensiu, intel·ligent i difícil —que és com han de ser els clients en tota societat que s’estimi. El barri, —ja ho vaig dir— és intrincat i ens costà de trobar l’establiment, però finalment trobàrem el seu exterior modest i el seu interior arcaic i magnífic. Cunqueiro aparegué acompanyat de l’escriptor Torrente Ballester, molt intel·ligent, d’aspecte esquifit, amb un nas cònic, enormement discret, professor en no sé quina Universitat dels Estats Units, autor de la cèlebre obra «La saga/fuga de J.B.», que de tan complicada i críptica és una mica difícil d’entendre. L’amic Quintà també hi assistí. Cunqueiro sap una enorme quantitat de coses de Galícia. Coneix molt bé Vigo, perquè fou director del diari de la localitat, «El Faro de Vigo». Cunqueiro és un caseur formidable, no calla mai, la seva amenitat és permanent. Aquests amics menjaren primer els mariscos del país, que Cunqueiro amenitzà parlant dels monestirs de Galícia. N’hi ha molts i bons i la seva erudició flueix sense parar. Us vénen unes ganes de dir: si jo els pogués conèixer! Jo vaig menjar d’entrada un caldo galego, que em semblà molt ben arreglat i més lligat amb els monestirs. [...]
De segon plat, Cunqueiro féu portar uns llenguados fets a la manera del restaurant. Vaig quedar literalment parat. Els peixos eren fresquíssims, grossos, impressionants, i la manera com el restaurant els cuinà, inoblidable. Jo he menjat llenguados a Normandia i a Bretanya i a l’excels restaurant Prunier de París. Diré que els de Vigo els superaven? Per la meva memòria palatal els superaven. Aquests han estat els llenguados millors que he menjat en la meva vida.
Després presentaren productes de la rebosteria del país –la major part dels quals prové de fórmules i de l’experiència dels convents de monges. Torrente Ballester i Cunqueiro entraren en una discussió tècnica d’alguns d’aquests productes. Quina meravella de dialèctica tan matisada i tan concreta! Reportar a quin extrem arribaren aquests amics discutint les qualitats d’aquestes matèries em sembla que fou més gustós que els dolços mateixos. Vaig haver de constatar que els meus coneixements eren d’una precarietat completa.”


Josep Pla. Direcció Lisboa. (p. 380)

4 comentaris:

  1. Un espazo necesario. Combinar literatura catalana e galega, galego e catalán nun Blog. Serei un visitador asíduo.
    Unha aperta.
    Suso.

    ResponElimina
  2. "El catedràtic de Gramàtica i Llatí era don Jaume Sagrera, un gran vell d'aspecte bíblic, amb unes barbes blanques i fluents, alt, una mica corbat, d'ulls grisos i mirada bondadosa sota unes celles abundants, que caminava amb un bastó. [...]
    Instal·lat a la tarima, el senyor Sagrera passava llista sense donar-hi massa importància, però el cert és que tenia una memòria prodigiosa per a recordar-se dels alumnes que feien campana. De vegades als claustres mateixos s'acarava amb un estudiant i li deia amb una cara de pomes agres:
    --Tu divendres passat vares fer campana.
    --És que em trobava molt malament, senyor Sagrera... --deia l'estudiant traient-se la gorra i amb cara de llàstima.
    --Molt malament? Explica't!...
    Roig com una magrana, l'estudiant inventava alguna confusió complicada per sortir del pas. El senyor Sagrera l'escoltava passant-se la mà per la barba. Després, quan veia que l'alumne feia aigües, es desalterava.
    --Bueno, bueno... Si és així, t'esborraré la falta..."

    ('Girona. Un llibre de records', dins OC 3, p. 128-129)

    I que consti que no és cap indirecta per si a la Universitat de Santiago hi ha catedràtics com el senyor Sagrera i alumnes que fan aigües davant interpel·lacions semblants (alumnes que s'han passat la tarda del dia abans fent un bloc i no sé quines coses relacionades amb un jardí, naturalment).
    Gràcies d'antuvi per les perletes! Eu tambén serei un visitador asíduo (per això m'he permès un comentari tan llarg!).
    J.

    ResponElimina
  3. Benvido, actualiza cando poidas que estamos na espera. Apertas ao lonxe

    ResponElimina
  4. Ara a estudiar força ...

    ResponElimina