Maragall na Serra do Eixo

Dixo ultimamente Marcial Gondar que os labregos andan e os urbanitas pasean. Paseando esta semana, pois, pola Serra do Eixo, esa cadea de montañas da Galiza dividida entre dúas comunidades autónomas, pasou andando, como traída polo vento, unha frase do poeta Joan Maragall que se pode ler nun monolito perto do Montcau, o cume do macizo de Sant Llorenç del Munt: “Jo no sé lo que teniu / que us estimo tant, muntanyes”. Mirando ao redor, con esas palabras na cabeza, víase o teixadal de Casaio, Pena Trevinca, os vales de Valdeorras, os Ancares ao lonxe e diante mesmo as canteiras que feren a terra ata dar coa louxa que dá teito as casas. Esta visión, a visión do alto e das alturas, que é a da grandeza do mundo diante nosa, empurra a contala despois de vela e camiñala. É difícil escribir as cores do teixadal agora na outoniza, vistas coa luz desta primavera do inverno que trae seca e ceo raso, e é difícil pór en letra a chamada da pedra e das árbores, que é a do mar desde os cantís. É o amor-odio da necesidade de contar, l’estira-i-arronsa da palabra escrita: darlle nome ao engado racha a enerxía que vai de nós ata o feitizo; escribir, como se nos conta no blog amigo Invando Vagalumes, “é sempre un exercicio de transcendencia”, e facelo mete medo. Mentres ían e viñan estas ideas todas, unha afortunada sincronía en afortunada compaña fai que nunha libraría apareza o Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols (o filósofo que estaba convencido que os cataláns irían un día polo mundo téndoo todo pago) e que o libro, publicado por primeira vez no 1904, estea prologado por Joan Maragall, ilustre urbanita e defensor da palabra viva. O mesmo que nos acompañou polo roteiro na Serra do Eixo volve agora casualmente para esclarecer unha miguiña estas reflexións sobre o acto de escribir e de facelo no momento xusto, cun exemplo afortunadísimo tamén.

“Poesia és dir bellament les coses; i dir-les bellament és anunciar la visió que un tinga de Déu en elles. Veureu cent vegades una muntanya, i no veureu sinó la seva forma freda, els seus colors (això és verd, això és blau, això és groc) i els seus altres accidents (llum, boira, aigües que hi corren, gent que s’hi està); i totes aquestes vegades, digueu-ne lo que vulgueu, seran coses més o menys útils i encertades, però encara no podeu dir que heu vist la muntanya, lo que se’n diu veure-la; i, en quant a poetes, jo us aconsellaré que serveu un gran silenci davant d’ella, perquè, si obriu la boca amb intent de cant, cometeu un gran sacrilegi, i , de totes aquelles paraules que haureu enllaçat amb exterior simetria i boniquesa, compte en serà demanat a la vostra ànima. Algunes altres vegades, veient la mateixa muntanya, resteu encantats davant d’ella tota plegada, sens reparar gaire, cada u per si, dels seus accidents, però amb gran desig de dir quelcom: llavores no podeu dir que l’heu vista encara, sinó que esteu desposats amb la seva visió, i més que abans heu de guardar-vos d’obrir la boca davant d’ella, perquè, ara que hi esteu desposats, seria el forçar-la pitjor baixesa, i més monstruós el fruit encara. Sapigueu esperar amb desig: ja vindrà l’hora. Ja vindrà l’hora en què, tot plegat i amb gran esgarrifança, vos sentireu posseïts i posseïdors de la muntanya, com si ella i vosaltres fóssiu una mateixa cosa amb una sola ànima (que és Déu), i anireu pels carrers com una muntanya que camina i panteixa, i començareu a dir coses, coses rítmiques i clares (perquè serà el ritme clar de l’Univers que parlarà en vosaltres), coses que són l’essència de la muntanya, que són Déu en ella i en vosaltres (tot u). Llavores podeu dir que heu vist la muntanya i que l’heu dita bellament. I això és poesia; això és, unitat.”

Francesc Pujols. Llibre que conté les poesies d'en Francesc Pujols, amb un pròleg d'en Joan Maragall. Barcelona: Quaderns Crema, 2004. (p. 15)